Cuando éramos niños, mientras mamá compraba sesos o chuletas, contemplábamos el cartón infaliblemente azul que ilustraba acerca de los nombres y las formas de los fragmentos que da el despiece de la res o del cochino.

Memorizar los nombres de todas las partes y su emplazamiento garantizaba un saber útil para la vida del consumidor de carne. Con ello se podían conocer las partes, no así el todo, ya que entre los pedazos del puzzle faltaba siempre la naturaleza del despedazado, esto es, la imagen unitaria y sana que se habían empeñado en mostrarnos en los libros infantiles: la vaca dice mu (siempre estaba seria), el cerdo vive en la pocilga (siempre sonreía). Contemplando la carne a trozos intuíamos que el todo es más que sus partes, así que veíamos, pero no encontrábamos la vaca.
No pocas mentes infantiles habrán realizado su primer vuelo metafísico en una carnicería, y es que sólo el honesto carnicero nos sacudió con una verdad despedazada que aún hoy no sé si consistía en asistir a lo que de verdad era una vaca, o en como no era en verdad la vaca.
Cambiar una ficha de sitio, como saben los ajedrecistas, puede hacer temblar al contrincante.
Hoy, donde el cartel antiguo hablaba de la vaca metafísica, tenemos al ser humano físico despedazado. Alguien ha movido ficha. Jaque.


Alberto Sampablo Lauro, Barcelona 2003

 


 

Quan érem nens, mentre la mare comprava bistecs o cervells, contemplàvem el cartró infal·liblement blau que il·lustrava els noms i les formes dels fragments que resulten de l’especejament de la vedella o del marrà.
Memoritzar els noms de totes les parts i el seu emplaçament garantia un coneixement útil per a la vida del consumidor de carn. Se’n podien conèixer les parts, però no pas el tot, ja que entre els pedaços del trencaclosques hi mancava sempre la naturalesa de l’especejat, és a dir, la imatge unitària i saludable que havien insistit a mostrar-nos als llibres infantils: la vaca fa mu (sempre estava seriosa), el porc viu a la cort (sempre somreia). Contemplant la carn a trossos intuíem que el tot és més que no pas les seves parts, de manera que hi vèiem, però no hi trobàvem la vaca.

No poques ments infantils hauran fet el seu primer vol metafísic en una carnisseria, i es que només l’honest carnisser ens va sacsejar amb una veritat especejada que encara avui no sé si es tractava del que de debò era una vaca o del que no era en realitat la vaca.
Canviar una fitxa de lloc, com bé saben els jugadors d’escacs, pot fer tremolar el contrincant.
Avui, on el cartell antic parlava de la vaca metafísica, hi tenim l’ésser humà físic especejat. Algú ha mogut fitxa. Escac.


Alberto Sampablo Lauro, Barcelona 2003

 


 

When we were children, while Mom bought brains or chops, we contemplated the infallibly blue cardboard that illustrated about the names and the forms of the fragments that the cutting of the beef or the pig gives.
Memorizing the names of all the parties and their location guaranteed useful knowledge for the life of the meat consumer. With it you could know the parts, but not the whole, since among the pieces of the puzzle the nature of the torn piece was always missing, that is, the unitary and healthy image that they had endeavored to show us in the children's books: the cow says (She was always serious), the pig lives in the pigsty (she always smiled). Contemplating the piece of meat we intuited that the whole is more than its parts, so we saw, but we did not find the cow.
Not a few children's minds will have made their first metaphysical flight in a butcher shop, and that is that only the honest butcher shook us with a shattered truth that even today I do not know if it consisted of attending what was really a cow, or how it was not truly the cow.
Changing a site profile, as the chess players know, can make the opponent tremble.
Today, where the old poster spoke of the metaphysical cow, we have the physical human being torn apart. Someone has moved tab. Check.


Alberto Sampablo Lauro, Barcelona 2003