La mirada de Sirius de Diego Gil

Los ojos serán el espejo del alma si no fuera por la máscara muscular capaz de pervertir el elocuente mensaje de la mirada, y la vida entonces sería puro teatro si de algún modo pudiésemos gobernar tal máscara fantasmagórica.

Incapaces de tal prodigio, vemos y miramos con una torpeza tan obstinada en mostrarnos el mundo a nuestra manera como en demostrar los paradigmas fundamentales de nuestra delirante adscripción.

La mirada, pues, se configura como una suerte de vestidura invisible, como un ropaje más. La configuración social de nuestro reto mundano se apuntala sobre la vista tanto como en la propia respiración, y en este mirarnos contínuamente configuramos nuestros modelos propios, delimitamos poco a poco nuestra propuesta de imagen, nuestro vestido para la función. Por la vista, leemos la mirada ajena y somos capaces de percibir a tientas otra impostación semejante a la nuestra, perdida entre el deseo de verdad y el anhelo de apariencia de otra verdad.

Desde la hipnosis yoica de Rasputín hasta el regalo inmaculado de la mirada de la virgen, el ojo que mira confiere al rostro los infinitos vacíos de la palabra. Miramos activa y pasivamente; miramos a quien nos mira; escudriñamos la imagen delatora del espejo... La mirada, como voz babélica, como lenguaje siempre extranjero, constituye nuestra particular plaza fuerte y, a la vez, nuestra entrega, nuestra desnudez.

Cuando varias miradas se cruzan en un encuentro imprevisible, se produce entonces la cristalización de una constelación: ojos envueltos por la geometría celeste de las insalvables distancias. Ojos como estrellas, aparentemente cercanas, e inevitablemente perdidas en el desencuentro. Son nuestros ojos extranjeros que hablan más allá de nuestro desconocimiento.

Alberto Sampablo Lauro

 



La mirada de Sirius de Diego Gil

Els ulls seran el mirall de l'ànima si no fos per la màscara muscular capaç de pervertir l'eloqüent missatge de la mirada, i la vida llavors seria pur teatre si d'alguna manera poguéssim governar tal màscara fantasmagòrica. Incapaços de tal prodigi, veiem i mirem amb una maldestresa tan obstinada a mostrar-nos el món a la nostra manera com en demostrar els paradigmes fonamentals de la nostra delirant adscripció.

La mirada, doncs, es configura com una mena de vestit invisible, com una vestidura més. La configuració social del nostre repte mundà s'apuntala sobre la vista tant com en la pròpia respiració, i en aquest mirar-nos contínuament configurem els nostres models propis, delimitem poc a poc la nostra proposta d'imatge, el nostre vestit per a la funció. Per la vista, llegim la mirada aliena i som capaços de percebre a les palpentes una altra impostació semblant a la nostra, perduda entre el desig de veritat i l'anhel d'aparença d'una altra veritat.

Des de la hipnosi yoica de Rasputín fins el regal immaculat de la mirada de la verge, l'ull que mira confereix a la cara els infinits buits de la paraula. Mirem activa i passivament; mirem a qui ens mira; escodrinyem la imatge delatora del mirall ... La mirada, com veu babèlica, com a llenguatge sempre estranger, constitueix la nostra particular plaça forta i, alhora, la nostra entrega, la nostra nuesa.

Quan diverses mirades es creuen en una trobada imprevisible, es produeix llavors la cristal·lització d'una constel·lació: ulls envoltats per la geometria celeste de les insalvables distàncies. Ulls com estrelles, aparentment properes, i inevitablement perdudes en el desencontre. Són els nostres ulls estrangers que parlen més enllà del nostre desconeixement.

Alberto Sampablo Lauro

 



The look of Sirius by Diego Gil

The eyes will be the mirror of the soul if it were not for the muscular mask capable of perverting the eloquent message of the look, and life would then be pure theater if we could somehow govern such a phantasmagorical mask.

Incapable of such a prodigy, we see and look with such obstinate clumsiness in showing the world in our own way as in demonstrating the fundamental paradigms of our delirious ascription.

The look, then, is configured as a sort of invisible vestment, like another garment. The social configuration of our mundane challenge is based on sight as much as on our own breathing, and in this continuous look we configure our own models, we delimit little by little our proposal of image, our dress for the function. By sight, we read the gaze of others and we are able to grope another imposition similar to ours, lost between the desire for truth and the longing for the appearance of another truth.

From Rasputin's ego hypnosis to the immaculate gift of the virgin's gaze, the eye that looks confers on the face the infinite voids of the word. We watch actively and passively; we look at who looks at us; we scrutinize the tell-tale image of the mirror ... The look, as a Babelic voice, as a language that is always foreign, constitutes our particular stronghold and, at the same time, our dedication, our nakedness.

When several gazes intersect in an unpredictable encounter, then the crystallization of a constellation takes place: eyes enveloped by the celestial geometry of the insurmountable distances. Eyes like stars, apparently close, and inevitably lost in the mismatch. They are our foreign eyes that speak beyond our ignorance.

Alberto Sampablo Lauro